Perduda no, perdudíssima.

De no tenir-ne ni idea. De no saber sortir-ne. De sentir un buit enorme, aquí, en mig del pit, i sentir que hi ha ulna ferida oberta, que fa mal, que et fa plorar. I les paraules s'esfumen, ja no tenen cap sentit, tots aquells 't'estim', els 'per sempre' que encara sentim, que tenim encara al cor, als nostres llavis, però que ja no es poden dir, encara que seguirien funcionant, encara que els seguim sentint com fa 5 dies... I ara pareix que tot era mentida, però se que no, perquè aquelles llàgrimes no poden ser mentida. Però ara estic aquí, en algun lloc perdut d'Alemanya, en una classe d'aleman pensant en tot el que m'ha passat, en tot allò que mai hagués imaginat que passaria. I m'invadeix la por, ompl cada espai buit en mi i, de cop i volta, ja no vull tornar a aquella terra que és la meva, perquè em dóna por que al trepitjar-la s'enfonsi baix els meus peus.