I de cop i volta tornes a apareixer als meus somnis d'aquella manera que sempre he volgut tenir-te i mai he pogut gaudir-te. I així, sent més mentida que veritat, torn a enyorar-te d'aquesta manera extranya que no suposa cap mal.
Ara que et sento més lluny que mai i que el teu nom no és més que la prova d'un passat viscut, ara entenc que oblidar aquelles paraules és més fàcil del que jo pensava.
Em resulta extrany que ara no siguis res més que algú brillant amb qui tenc certes possibilitats de creuar-me a un carrer i quedar-me sense alè només uns instants.
Em resulta extrany sentir-te tan lluny, sentir que ja no existeixen totes aquelles sensacions, emocions, passions, pors, canvis.
Fa llàstima veure que el Sol se'n va, que ja no t'encalenteix a tu.
És un moment extrany quan obris aquella capsa que tant despertava i veure que ara no és res més que passat, notes passades, imatges irrepetibles.
És extrany que ja no em brillin els ulls, és extrany no somriure, no sentir-me més viva si et veig.
Ara em protegeixo sola, ara ja no et necessito, encara que m'agradaria.
Ara sento que ja no ets més que aquella vida que, jo més que ningú, voldria viure, però que ja he substituit.
Ara que s'acaba aquesta llista de tot allò que ja no ets em sento lliberada, no de tu, sinó de mi amb tu.
