El Sol em regala el darrer moment amb màgia del dia i em deixa aquesta sensació de desesperança mentre jo em quedo resignada amb el cap no massa lluny de la finestra que emmarca encara el món que no fa tant imaginava que hi havia fora.
Després de no tants anys i de prou canvis, ara em trobo aquí on mai m'hauria imaginat que estaria, entre centenars de grans d'arena que intensifiquen aquesta sensació que em fa, malgrat anar sempre amb el front alt, avergonyir-me d'alguna de les vegades que les parets es converteixen en refugi.
Després d'intents i negacions d'un futur encara més incert que jo mateixa, em descobreixo perduda entre les meves pipelles, en cada una de les meves pigues. Després de tant i de tan poc, em veig reflectida en aquest mirall d'inseguratats amb una imatge quasi impossible de creure si em veig, més tard, trepitjant fort cap a un destí que ningú coneix.
¿Qui em diria que acabaria necessitant calendaris, necessitant guies i premis? ¿Qui m'anava a dir que un dia em trobaria havent perdut totes les miques de llibertat que sempre vaig mantenir amagades? Tal vegada jo em vaig avisar no fa tant i no, no em vaig creure. Mai m'he cregut el que dic fins que no em trobo endinsada en un trencaclosques al que li falta la peça de la confiança. Hauria de seguir el camí que indiquen les meves pipelles, allà on miren els meus ulls. Hauria de ser més jo i menys ell. Mai he considerat un defecte ser una màgica errònia, però sí ser la que s'amaga darrere els llençols.
No hay comentarios:
Publicar un comentario